L’Alguer, ciutat catalana de Sardenya. Continua sent avui dia una ciutat de gran simbolisme per a la catalanitat. Més a l’est de Maó encara es parla català. Els catalans prengueren definitivament la ciutat el 16 de novembre de 1354, durant el regnat de Pere III. Des d’aleshores la llengua catalana impregnà els carrers i atzucacs de l’Alguer fins avui, que el català continua sent la llengua autòctona de la població, el darrer testimoni d’aquell regne català de Còrsega i Sardenya, que el papa Bonifaci VIII concedí en 1297 al rei català Jaume II a canvi de la renúncia a Sicília. Còrsega i Sardenya, les dues illes, com a compensació per Sicília. Aquest fou el tracte. Ara bé, Bonifaci VIII investia Jaume II rei, sí, li concedia el títol, però el regne, si de debò el volia, l’hauria d’aconseguir el rei català pels seus propis mitjans. Fins a l’any 1323 els catalans no posaren els peus a Sardenya, però Còrsega, malgrat els intents per sotmetre-la, sempre se’ls resistí. Sardenya es convertí en espai de colonització català, amb Càller la capital com a centre d’irradiació comercial i cultural, i la llengua dels catalans esdevingué la llengua institucional del país fins al segle XVIII. Com bé sabeu, als manuals espanyolitzats —francesitzats al nord de l’Albera— d’història dels nostres col·legis, instituts i fins i tot universitats, se sol menystenir o —ras i curt— obviar les fites històriques de la catalanitat. I, en conseqüència, la ciutat de l’Alguer, dissortadament, encara és una gran desconeguda per a gran part de la població dels Països Catalans, privada a dretcient, pels estats que li neguen l’existència, del coneixement de la seva història.
L’atzar, o més aviat la mala llet de la «justícia» espanyola ha volgut que l’Alguer hagi sortit a la palestra mediàtica en aquesta darrera setmana. Vegeu: s’hi celebrava l’Aplec Adifolk, l’Associació per a la difusió del folklore, i entre els assistents a l’esdeveniment, estava prevista la presència del Molt Honorable President Carles Puigdemont, qui, només trepitjar sol alguerès, el dijous 23 de setembre, fou detingut per la policia italiana, en base a una ordre internacional de captura ordenada pel Tribunal Suprem espanyol. Bé, ja sabeu el recorregut de la detenció. El president i parlamentari europeu passà una nit empresonat a Sàsser i fou alliberat a l’endemà de ser detingut en l’enèsima desfeta judicial d’Espanya en un tribunal europeu.
Victòria catalana? I tant que sí! Una més en el llarg litigi traslladat als tribunals europeus que enfronta l’autoritat legítima del Principat català contra els esbirros amb vestidures franquistes de la judicatura espanyola. Les bravates d’aquests saigs enyoradissos de les camises blaves i els jous i les fletxes no serveixen de res més enllà dels Pirineus ni mar enllà. I una altra vegada, pràcticament sense despentinar un pèl de la seva profusa cabellera, el MHP Puigdemont ha deixat amb les vergonyes a l’aire, vençuda i desarmada, l’esquadra judicial espanyola. I això —atenció!— passà casualment, o potser no tanta casualitat, a l’Alguer.
Desfeta, a l’Alguer, dels togats espanyols i victòria catalana, a l’Alguer, al Port del Comte, tingué lloc en 1353 una d’aquelles batalles, amb segell d’èpiques, que impregnen la història dels Països Catalans, la història que Espanya s’entesta a silenciar. Una batalla i una victòria de la nació completa dels catalans, no d’una de les parts amb esperit emasculat. L’alliberament del MHP Puigdemont també és una victòria de tots els catalans, de la Catalunya de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, malgrat qui encara s’entesti a reduir la nació catalana a Barcelona i rodalies. No em cansaré de repetir-ho ni de fer combat, des del coneixement de la història, d’una realitat que si bé als espanyols, enemics tradicionals de l’estat català quan aquest existí, els molesta, no havia de ser així als catalans d’avui dia. A l’Alguer el MHP Puigdemont assistí a l’Aplec d’Adifolk, un aplec i una associació que —ai llas!— té una visió minimitzada, espanyolista i castrada de Catalunya. Reduir Catalunya a les quatre províncies (Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona) de l’administració espanyola és un despropòsit i una renúncia inadmissible des de la catalanitat, encara més lacerant quan la prediquen des de les trones del «processisme». Què us diré? Em caurà la boca repetint-ho, però no pararé d’insistir: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, vet ací Catalunya.
I és que si us parlo de l’Alguer dels any 1353-1354, com vull fer avui, el marc mental regionalista espanyol està fora de joc. Quan aleshores Catalunya arremetia contra una potència estrangera, l’escometia unida, amb presència als estols de guerra de catalans de totes les regions de la catalanitat. Pere III, amb totes les seves virtuts i amb tots els seus defectes, era un rei nacional català i actuava en conseqüència, en la pau i en la guerra. La nació catalana, abocada a la mar, cercà a la Mediterrània el desenvolupament que no podia aconseguir terra endins. Això la convertí en un actor de les lluites pel lideratge comercial i polític d’aquesta mar i l’enfrontà a la seva gran rival, Gènova. I —ep!— endevineu qui era el gran aliat de Gènova contra Catalunya? No us serà difícil esbrinar-ho: Castella (Espanya)!
Entre venecians i genovesos
Catalunya —els Països Catalans— entrà en el tauler d’escacs mediterrani quan el català (nascut a València) Pere II el Gran arrabassà l’illa de Sicília al francès Carles d’Anjou en 1282. A partir d’ací una guerra interminable, a la qual el papa Bonifaci VIII intentà posar-li solució bescanviant Sicília per Còrsega i Sardenya. Sicília, però, continuà tenint un rei català, Frederic III (el germà de Jaume II), i les lluites pel control de l’illa entre catalans i francesos continuaren. Jaume II, però, complí la seva part del tracte, abandonà Sicília, i obtingué la infeudació del Regne de Còrsega i Sardenya, possessió que li reconeixia el papat. Un regal —diguem-ne— enverinat. Sardenya s’havia de conquerir, foragitar els pisans de l’illa i sotmetre les senyories autòctones.
Els catalans establerts a Sardenya, la guerra contra la gran república lígur, Gènova, aliada dels pisans, era inevitable. Quan la conquesta de Sardenya (1323), l’estol català estava comandat per l’infant Alfons (futur Alfons III el Benigne) sota la supervisió militar de l’almirall Francesc Carròs, valencià, senyor de Rebollet (la Font d’en Carròs), que era l’estrateg que manava de debò i el que derrotà a la mar, a prop de Càller, els estols pisans i genovesos que comandava l’almirall Gaspar d’Òria (Döia en genovès).
Mentre això passava a la banda occidental de la Mediterrània, a l’oriental els genovesos s’enfrontaven amb una altra república, la de Venècia, pel control de les rutes amb l’Imperi bizantí. I, com ja sabeu que l’enemic del meu enemic és el meu amic, Venècia trobà en els catalans l’aliat perfecte per a intentar foragitar els genovesos de les mars de Romania (les mars gregues). Sardenya continuava sent un vesper, amb l’ajuda imprescindible dels genovesos, i arran d’això Pere III accedí a col·laborar amb els venecians contra l’enemic comú a orient a canvi que li ajudessin a acabar amb la república lígur a occident.
Pensat i fet, Pere III subscrigué un acord amb el dux (doxe en vènet) de Venècia, Andrea Dandolo, el 16 de gener de 1351. Els Països Catalans i la Serenìssima Repùblega de Venèsia (així en llengua dels venecians) es comprometien a ajudar-se mútuament contra els genovesos. En primer lloc, els catalans ajudarien els venecians a orient. Gènova s’havia embolicat en el conflicte successori bizantí i havia entrat en guerra contra l’emperador Joan Cantacuzè. Pere III envià cap a orient un estol comandat per Ponç de Santa Pau, amb les galeres del Principat dirigides per Bonanat Descoll, les de Mallorca sota el comandament de Roderic de Sant Martí, i les de València comandades per Bernat Ripoll. Ja veieu: Països Catalans. La flota aliada de catalans i venecians s’enfrontà a la genovesa el 13 de febrer de 1352 al Bòsfor. El resultat final fou incert, amb pèrdues importants per ambdues parts, sobretot genoveses, però la república lígur aconseguí mantenir les seves posicions a la mar de Màrmara i la seva influència en la regió. El proper gran enfrontament d’aquesta guerra tindria lloc a l’altra banda de la Mediterrània, en aigües sardes.
La batalla de l’Alguer
Els catalans havien enviat la seva flota al Bòsfor i ara esperaven que Venècia complís amb el seu compromís en un altre camp de batalla. Pere III anhelava la pacificació de Sardenya i per a aconseguir-la necessitava els genovesos fora de combat. En novembre de 1352 Pere III celebrà un consell de guerra a Peníscola, en el qual es decidí armar, per a l’estiu següent, cinquanta galeres per a combatre els genovesos a Sardenya. Les corts del Principat i les del Regne valencià aprovaren l’expedició. El 5 de juliol de 1353 el rei, a València estant, acomiadà i beneí la flota, que el dia 8 marxà cap a Maó, lloc on devien esperar els vaixells procedents de Barcelona i Mallorca. El cap de la flota era l’home fort en aquell moment de la Corona, Bernat de Cabrera, vescomte de Cabrera i de Bas, i com a segon en l’escalafó estava el valencià Mateu Mercer, home avesat en els afers de la mar. Certament, aleshores els Països Catalans eren una potència marítima, un país sobirà capaç de fer que els peixos, com deia el cronista Bernat Desclot, no gosessin alçar-se sobre mar si no portaven l’escut amb el senyal del rei d’Aragó a la cua. Avui dia, òbviament, no ho és i fins i tot la catalanitat es posada en qüestió en algunes parts del país, però això és ara, no en el passat, en què era un país unit amb capacitat de reclutar exèrcits i noliejar armades, que gaudia de sobirania i amb reis autòctons que vetllaven per la prosperitat comuna. Recordar-ho —atenció!— ens fa nacionalment més dignes i lliures, i per això que el coneixement de la història sigui tan transcendental i combatiu si aspirem a continuar sent catalans en el futur. I que ningú ho oblidi: els catalans eren dignes i lliures quan les parts col·laboraven en pro del bé comú, quan formaven la mata de jonc que, com a l’exemple de la Crònica de Muntaner, estava unida: «la mata de jonc té aquella força que, si tota la mata lligueu amb una corda ben fort i tota la voleu arrencar, us dic que deu homes, per bé que tiren, no l’arrencaran ni encara amb molts més; i si lleveu la corda, de jonc en jonc, la trencarà un fadrí de vuit anys, que cap jonc hi romandrà. I això seria d’aquestes tres reis [els reis catalans de Catalunya-Aragó, Mallorca i Sicília], que si entre ells havia divisió alguna i discòrdia, ço que Déu no vulgui, feu compte que tenen tals veïns que pensarien de consumar la una i l’altra. Perquè és mester que d’aquest pas es guarden; que mentre tots tres siguin d’una valença, no temen tot l’altre poder del món, ans, així com davant vos he dit, seran tostemps sobirans a llurs enemics».
Reunida la flota a Maó, el 18 d’agost de 1353, l’almirall Bernat de Cabrera ordenà salpar cap a Sardenya. En total, quaranta-cinc galeres, quatre llenys i cinc naus. Venècia noliejà vint galeres, que posà sota el comandament del seu almirall Niccolò Pisani, que havia participat a la campanya del Bòsfor. Pisani anà a Càller, on esperaria l’arribada dels catalans, però Cabrera decidí desembarcar homes i pertrets a l’Alguer, aleshores en mans dels genovesos i assetjada per l’exèrcit del governador català de l’illa Riambau de Corbera. Els genovesos enviaren a Sardenya una flota de cinquanta galeres i cinc navilis auxiliars (llenys i sageties), comandades per l’almirall Antonio Grimaldi, que només albirar la costa sarda es dedicaren a cercar la flota veneciana. El venecià Pisani sabé de l’arribada dels catalans a l’Alguer i que les galeres genoveses s’acostaven cap a Càller. Així que, conscient de la seva inferioritat numèrica davant l’estol genovès, decidí llevar àncores i unir-se amb la flota de Cabrera a l’Alguer. El genovès Grimaldi el seguí i el 27 d’agost totes dues flotes, la catalanoveneciana i la genovesa, es trobaren cara a cara a les aigües alguereses.
Cadascuna de les esquadres se situà en formació de combat. Les galeres genoveses eren d’un pal i cent vint-i-cinc rems, més lleugeres i de més fàcil maniobrabilitat que les catalanes, més grans, de dos pals i cent trenta-vuit rems. Les catalanes, al ser més grans, podien albergar major quantitat d’efectius, la qual cosa les donava superioritat en els casos d’abordatge. La Crònica de Pere III descriu aquella batalla: explica que els genovesos vingueren contra l’estol catalanovenecià. El vent era favorable als genovesos, així que les galeres de la coalició hagueren de vogar per a acostar-se a l’enemic. A l’estol català hi havia tres naus armades que, a causa del vent contrari, no podien maniobrar amb facilitat, però quan el vent les afavorí, escometeren l’estol genovès amb tal ímpetu que enviaren al fons cinc galeres enemigues. La batalla durà fins al vespre i diu el rei: «així que el nostre estol, ab les vint galeres dels venecians, virilment vencé lo estol dels genovesos e pres-ne trenta-tres galeres de l’estol dels genovesos ab la xurma e tot llur forniment». L’almirall Grimaldi, veient que la batalla estava perduda, ordenà la retirada i amb les galeres que li restaven aconseguí fugir.
Victòria formidable dels catalans a les aigües alguereses, que posava els genovesos fora de combat a Sardenya. La flota comandada per Bernat de Cabrera desembarcà a l’Alguer i, dos dies després de vèncer els genovesos, entraven a la ciutat. Ara bé, l’Alguer era encara una ciutat sarda, habitada per sards, i es rebel·là contra el governador català de la ciutat, Gisbert de Castellet. Una altra flota, ara amb la presència del rei, sortí de Roses el 15 de juny de 1354. El 22 arribava a l’Alguer i inicià un setge de cinc mesos, que acabà el 16 de novembre quan definitivament, fou conquerida l’Alguer. Aquest és l’origen de l’Alguer encara catalanòfon, una ciutat poblada per catalans, per desig de Pere III. No seria l’única de l’illa (Càller, la capital, era una ciutat catalana), però sí la que ha mantingut la catalanitat fins avui. La batalla de l’Alguer contra els genovesos i posterior presa de l’Alguer pel rei català, posà els fonaments del regne català de Sardenya, oficialment de Còrsega i Sardenya, fins que en 1714 passà a mans austríaques, com a conseqüència del tractat d’Utrecht que posà fi a la Guerra de Successió que acabà amb les llibertats catalanes, i en 1720 passà a la casa de Savoia que senyorejava el Piemont i que acabà adoptant el títol reial sard, més endavant reconvertit en el títol de la monarquia de la Itàlia unificada.
Redescobriment de l’Alguer
Diu la dita popular valenciana que «quan el mal ve d’Almansa a tots alcança». La pesta borbònica assolà el país a partir de 1707-1715. Tot el país, fins i tot el que s’estenia per terres sardes. El record del vell país en que els peixos no gosaven alçar-se sobre mar si no portaven l’escut amb el senyal del rei d’Aragó a la cua s’esfumà i no fou fins a l’any 1884 en què el redescobrí per a la catalanitat el reusenc Eduard Toda i Güell. L’Alguer tornà a la memòria dels catalans i els algueresos redescobriren la seva nacionalitat ancestral, que donà peu a la fundació, en 1906, de l’Agrupació Catalanista de Sardenya la Palmavera, que incentivà la Renaixença algueresa. Catalanisme a Sardenya? Doncs mireu, sí, amb personalitats com Joan Palomba, Antoni Ciuffo, Carmen Dore, Joan País i Josep Frank. Les vicissituds històriques dels anys vint i trenta del segle XX apaivagaren els contactes entre l’Alguer i la resta dels Països Catalans, que tingueren una nova embranzida a partir del viatge del Retrobament (agost de 1960), organitzat per l’incansable historiador i patriota Pere Català i Roca i el seu pare Pere Català i Pic (l’autor del popular cartell Aixafem el feixisme, de 1936). A l’any següent (1961), la ciutat catalana de Sardenya acollí la celebració dels Jocs Florals.
Ja veieu, des d’aquella llunya data de 1353, en què els genovesos foren derrotats, la història de l’Alguer traspua catalanitat. El viatge del MHP Puigdemont, en un viatge de contingut cultural, i les peripècies dels esbirros togats espanyols per detenir-lo, precisament a l’Alguer, ha permès concedir notorietat a una part de la geografia de la catalanitat que bé la mereix, que no s’ha d’obviar ni menystenir, i —és clar!— també recordar al món que Sardenya té un passat íntimament lligat als Països Catalans, quan la nació catalana era lliure; una història que no hem d’oblidar i que encara batega, és present i serà futur si persistim en la convicció de ser catalans, a la ciutat de l’Alguer.